Crònica ArtFutura 2009

La vintena edició del festival de cultura i creativitat digital ArtFutura ja ha acabat, i sort que hi he anat gratis… perquè m’ha semblat bastant inferior en quantitat de contingut que les altres edicions a les que he assistit. Inferior en quantitat, no en qualitat, ja que la visita de Tim Schafer suma molts punts.

Els altres anys l’Artfutura es situava al Mercat de les Flors, en el qual podia combinar dos auditoris diferents per oferir més conferències i projeccions als assistents, creant un horari dual i simultani en el que tu podies triar quina activitat et convenia més segons el que volies veure. Aquest any l’han traslladat a l’edifici Imagina del 22@, amb una sola sala i per tant un sol horari d’activitats. Les projeccions les passaven (i seguiràn passant-les durant les pròximes setmanes) al centre d’Arts Santa Mònica a la Rambla.

És per aquest motiu que sembla que ArtFutura hagi perdut en contingut, i també en instal·lacions, ja que anteriorment s’habilitava una zona en la que poder provar alguns videojocs, tant els comercials com els independents que es presentaven a concurs. No obstant, suposaré que aquesta pèrdua és deguda al procés de mudança d’un lloc a un altre, i espero que els pròxims anys el festival pugui tornar a oferir les possibilitats que oferia abans però ja en el nou emplaçament.

Acabaré ràpid amb el resum del divendres, dia en el que a part de projectar tots els videos d’animació que es presentaven al concurs 3D en España, vaig poder veure conferències de l’arquitecte Enric Ruiz-Geli explicant els seus últims projectes, i també de Multitouch Barcelona, grup que busca noves formes d’interacció entre la tecnologia i l’usuari (sobretot jugant amb pantalles tàctils i les físiques entre objectes virtuals i reals).

El dissabte el més destacat va ser una conferència sobre les tècniques d’animació de teixits utilitzades a la pel·lícula Planet 51 i la xerrada del suec Magnus Östergren sobre l’animació i el grafisme del curtmetratge documental Slaves. A part d’això, es van projectar les obres internacionals que entraven al concurs 3D Futura Show i va parlar Charlie Todd, el creador de Improv Everywhere, un grup que es dedica a fer bromes (per dir-li algo perquè algunes no fan massa gràcia) multitudinàries… com per exemple fer que un munt de gent es quedi aturada durant cinc minuts al mig d’una estació, o posar-se a cantar i ballar en un centre comercial, o passejar gossos invisibles, etc. Aquí no hi vaig poder assistir perquè estava a l’Anaitfesta, però vaig veure les projeccions de les seves bromes.

El diumenge es va celebrar l’entrega dels premis de videojocs independents i d’animació espanyola i internacional, i a la web d’Artfutura es poden veure tots els finalistes i la llista de premiats.
Jo destacaré només els productes que em van cridar més l’atenció… (en realitat n’hi ha més dels que poso, però dels altres només he pogut trobar fragments molt curts de video en els que no es valora de la mateixa manera que si es veu la pel·lícula sencera):

El vídeo Dix (això s’ha de veure sí o sí… jejeje) que fa mal la primera vegada que el veus, i el videojoc guanyador del premi Artfutura, Luxi, que tenia la seva gràcia…

I ara vé la part bona, els videojocs. El diumenge al matí es van fer un parell de taules rodones on es debatia la situació del videojoc a espanya, i en definitiva, es va acabar dient el mateix de sempre… que està molt malament la indústria, que aquí no es produeix però sí que es compra molt (Espanya és el sisè mercat mundial en nombre de ventes de software), la pirateria i rollos d’aquests. També es parlava sobre la premsa del sector, en la que falta professionalitat (només cal veure la facilitat que he tingut en treure’m una acreditació……jejejeje) i que l’única cosa que es fa és copiar a la premsa anglesa i americana, que no es sap generar contingut propi (això en aquest cutreblog no passa…), i etc, etc… en fin, lo de siempre.

Tot això era l’aperitiu per al concert que l’estrella Tim Schafer donava a la tarda. Però abans, hi havia com a telonero Daniel Sánchez Crespo, de Novarama, que presentava el nou joc de PSP Invizimals, desenvolupat aquí a Espanya i que ha rebut alguns premis de IGN i nominacions a l’E3.

Tal i com es veu al video, està dirigit a una audiència infantil, però això no treu que el joc estigui molt ben plantejat pel que vaig poder veure a la conferència. Crespo va explicar tot el món fantasiós que havien creat perquè els Invizimals fossin creíbles per un nen (tot al més pur estil Pokémon) i va fer demostracions in-situ sobre el sistema de búsqueda per caçar els animals aquests… que cada un viu a un tipus de superfície diferent, que depen de la llum, etc, etc… i sobre el sistema de combat entre el jugador i l’animal i també entre animals en mode versus.

Tot fent-se valer de la tecnologia de la realitat augmentada, en la qual s’aprofiten els entorns reals per afegir-lis elements virtuals que poden interactuar amb l’usuari. A més que obligant a que el joc utilitzi la càmara i el sensor aquest de superfìcies on apareix sempre l’Invizimal et mig assegures que el joc tindrà molt poca pirateria, i per això diria que Sony els hi ha donat tant de suport a l’hora del desenvolupament.

En definitiva, em sa semblar un molt bon joc comparat amb el que es fa habitualment aquí a Espanya, i amb força potencial per a convertir-se en una franquícia que ajudi a reconèixer la indústria en aquest país, tal i com semblava que passaria amb la sèrie Commandos de la difunta Pyro. De moment, Mercury Steam i Novarama són les úniques empreses que pueden trabajar con las más grandes.

Després d’Invizimals va arribar l’hora que tots els assistents esperaven: la conferència de Tim Schafer, una de les personalitats més conegudes i reconegudes del món del videojoc.

Tim Schafer va ser proper, graciós, i sobretot, freak. Va començar repassant tota la seva carrera, des de la seva primera consola (que és d’aquestes tan antigues que no m’enrecordo ni del nom), passant per tot el seu currículum de jocs, dels quals havia trobat una foto d’unes bambes personalitzades de cada joc del que va parlar. Del seu treball als dos primers Monkey Insland, de la col·laboració amb Dave Grossman al Maniac Mansion: Day of the Tentacle, fins a arribar al seu primer projecte propi, Full Throttle, al que va seguir Grim Fandango. Tot aventures gràfiques dins de Lucas Arts… un gènere que (m’és igual el que penseu de mi) mai he jugat.

Després de totes aquelles aventures gràfiques va marxar de Lucas Arts per fundar Double Fine, i va començar el seu nou projecte per a consola, Psychonauts, que va sortir per PC, Xbox i PS2 i es va endur bastants premis. Hauria de ser conegut per tots, però per si de cas… (i no, tampoc l’he jugat… però tranquils que està a la meva llarguíssima llista de jocs pendents…jajaja)

Després de Psychonauts, Schafer va passar a parlar del que realment importava: Brütal Legend. El seu nou joc per a les consoles nextgen (això encara es diu???) ambientat en un món de rock heavy. Primer de tot, va explicar d’on li va sorgir la idea per a fer el joc, i és que com molt bé va dir, qualsevol portada d’un disc de heavy metal és tal flipada de monstres, espases, foc i metall que sembla un screenshot d’un videojoc de fantasia èpica, i després d’analitzar vàries portades similars, va pensar que estaria bé fer un joc que acumulés tot aquest imaginari creat per els artistes metaleros més flipats.

Els videojocs i el rock més o menys sempre han estat relacionats, perquè ara mateix no sabria dir si hi ha algun joc que no utilitzi el recurs de fer sonar cançons de rock canyeres en un trailer o en una escena del mateix joc senzillament perquè sembli més cool i trepidant. Això sempre ha existit, però fins ara mai aquests dos mons havien estat tan lligats.

Curiosament, quan Tim Schafer parlava sobre la jugabilitat de Brütal Legend, ho feia venent-lo com un joc d’estratègia, i explicant totes les possibilitats que hi havia disponibles en aquest camp: que si es podien invocar i dirigir tropes, dominar punts de control a l’escenari i conquerir altres zones per poder expandir el teu exèrcit. Aquest fet xoca directament amb el que es pot jugar a la demo del joc, on participem en un nivell molt més d’exploració i d’acció estil hack’n’slash, per tant, sembla que hi ha dues visions diferents del joc, la de l’estratègia (vista pel propi dissenyador i que es pot comprovar a través de videos que molta part del joc és així) i la de l’acció que és la que han intentat vendre (ja sigui a propòsit o per equivocació de l’editora… vés a saber). Raó per la qual es pot veure molta disparitat en els anàlisis i crítiques que s’han fet d’aquest joc a internet.

Poca cosa més vaig poder veure… només em queda posar un cutrevideo que vaig gravar amb la meva cutrecàmara poc abans d’acabar la vida de la seva bateria. Tim Schafer fent un parell de brometes.

Au doncs, gran Tim Schafer i gran jo per aquesta feinada de post… m’hauré d’agafar uns dies de vacances…